Atenes I: traduir la tragèdia

Les primeres setmanes que he passat aquí m’han fet tornar al punt on vaig arribar quan vaig marxar del camp de Katsikas per Nadal. O potser més aviat al punt de l’estiu, quan la situació era incerta i les persones encallades aquí estaven cada dia una mica més desesperades, cansades, exhaustes malgrat que no poden baixar mai la guàrdia mentre segueixen o esperen seguir el camí cap a un lloc que els pugui donar un futur.

He vingut per estar-me 5 mesos a Khora (web), un edifici autogestionat per voluntaris independents que es van ajuntar fa sis mesos a Atenes per construir un projecte junts. Molts s’havien conegut a Lesvos i altres illes i tenien ganes de seguir treballant, empenyent, fent alguna cosa enmig del caos i la ineficàcia europea. Khora ofereix, a través de cites, si és el cas (Pàgina de Facebook, amb fotos, vídeos i info detallada):

  • roba per qui ho necessiti
  • esmorzar i dinar per a tothom
  • una cafeteria
  • classes d’idiomes per joves i adults
  • un espai de dones
  • un taller de fusteria
  • dentista
  • assessorament legal
  • ajuda per demanar un lloc per viure, cita al metge…
  • un espai on deixar els nens mentrestant
  • un punt d’informació de tots els serveis que ofereix la ciutat
Fotos mani 18.3

18 de març: Manifestació multitudinària a Atenes en contra de les polítiques migratòries europees (amb accions simultànies a 50 punts arreu d’Europa). Aquí la crònica que vaig fer-ne.

Els voluntaris estan organitzats setmanalment per tal que totes les activitats quedin cobertes. Els traductors anem amunt i avall allà on se’ns necessita. Sempre dins la programació feta i també dins de la improvisació necessària pels canvis constants de les activitats diàries de cadascú, els problemes de la gent per arribar (n’hi ha que tenen tres hores de camí i no coneixen els transports públics), els que es posen malalts, els que vénen quan no toca… En el meu cas, estic en el Grup d’Assessorament Legal, que treballa conjuntament amb diversos advocats independents i que té diverses facetes (assessorament genèric sobre temes legals, allotjament, temes mèdics, ajudes diverses; assessorament d’advocats grecs o d’altres països; acompanyament a l’oficina de tramitació d’asil).

Setmanalment hi ha una reunió general oberta per comentar els projectes en curs i tot allò que es pot millorar. Hi ha voluntaris de tot arreu: Anglaterra, Síria, Iraq, Iran, Catalunya, França, EUA, Espanya, Suècia, Itàlia, Kurdistan, Belugistan, Afganistan, Suïssa, Escòcia, Dinamarca… Alguns amb limitació de moviment per la seva situació de demandants d’asil, altres que podem tornar a casa quan ens roti. Compartim espais, feina i històries de tot tipus. Cada dia és una lliçó, no exagero.

Khora es nega a rebre ajudes o subvencions públiques –és a dir, europees– perquè els considera part del problema actual. Si a Katsikas ja vaig horroritzar-me del panorama estructural de la situació dels refugiats i com funciona el procés de petició d’asil, a Atenes he sobrepassat la indignació. El sistema està podrit; és inhumà i pervers. La gent que arriba a les illes ha de fer el pre-registre allà, un tràmit que dura mesos i que els condemna a camps en molt males condicions o, a vegades, a camps de retenció on se’ls tracta com animals.

Els qui diuen prou i se’n van cap a Atenes, no tenen cap possibilitat d’obtenir la cartilla blanca que els permet estar a Grècia de manera legal; han de tornar a les illes, i aquest cop sí que els envien als camp tancats durant setmanes. Qui ha fet el pre-registre, té per davant mesos d’espera per fer les dues entrevistes que els permetran demanar asil a algun altre país. Ara mateix, qui no té família de 1r grau a alguna banda o problemes greus de salut, pot ser fàcilment rebutjat i només té l’opció de demanar l’asil a Grècia –oh, sí, país pròsper, lloc d’oportunitats!–. L’oficina que tramita les peticions té poc personal, la gent s’ha d’apilotonar a la porta i intentar que els deixin entrar.

A tot això, la informació és pràcticament nul·la a tot arreu: arribes a les illes i et donen un paper en grec que t’identifica; has d’esperar que et truquin per seguir el procés. Et truquen un dia –al cap de setmanes o mesos–, i et diuen que vagis a fer la primera entrevista (espavila’t per trobar el lloc, pagar-te el transport, dormir i menjar allà on puguis). Et pregunten com has arribat a Grècia i quatre dades personals. Res més. Et donen la tarjeta blanca que t’identifica i fa que deixis de ser il·legal. Hi posa la data de la propera entrevista, que és al cap d’uns sis mesos. Te’n tornes cap al camp, o demanes a Praxis un allotjament a una altra banda.

Poden enviar-te a qualsevol lloc de Grècia. La mateixa Praxis (organització pública grega que s’encarrega dels temes socials dels refugiats) dóna una paga de tant en tant; però sense regularitat i sense arribar a tothom. La gent està allotjada en camps, hotels, cases –els casos vulnerables– o squats (edificis ocupats on viuen fins a 300 persones). Els serveis mèdics són mínims; les llistes d’espera de la sanitat pública són llarguíssimes. Alguns nens van a l’escola, però molts d’altres es passen el dia a casa / l’hotel. A Atenes, algunes ONGs i activistes independents estan obrint escoles gratuïtes, però no es pot abastar a tothom; hi ha milers de persones, a Atenes. Els adults no tenen pràcticament cap lloc on anar a formar-se.

Fotos mani 18.3(2)

18 de març: Manifestació a Atenes

 

Quan arriba la segona entrevista, has d’explicar molt bé els motius de per què vas haver de marxar del teu país, per què no pots tornar-hi, i perquè demanes asil allà on el demanes; i documentar-ho el màxim possible amb qualsevol documentació o foto. Però ningú t’ho diu, no saps què és important explicar, i no tothom té l’habilitat d’explicar-se… En les traduccions que faig amb els advocats que preparen la gent per a les entrevistes, els fan centrar molt en el que els ha passat a ells concretament –qui et va amenaçar, qui has vist morir, quan et van atacar, quins combats hi ha a la teva regió ara mateix…–; és a dir, explicar que fuges d’una guerra no serveix, cal que t’hagin passat coses greus i que les puguis demostrar.

Un cop passada l’entrevista, són 5 mesos d’espera. Llavors has de tornar a les oficines infernals i que et donin el veredicte. Si és que sí, agafes un avió i te n’hi vas. Si és que no, només tens l’opció de demanar l’asil a Grècia. Hi ha qui intenta recórrer la decisió, però només ho pot fer un advocat grec, i no n’hi ha gaires que treballin gratis.

Alguns intenten tornar a Turquia, però la vida allà és encara pitjor –cap possibilitat de permís de treball, feines il·legals i, per tant mal pagades i no assegurades, vexacions i robatoris perquè saben que no tens papers i no podràs denunciar ningú–. Hi ha qui prefereix tornar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan; i almenys ser a casa mentre tot s’enfonsa.

* *

És com si una crosta m’anés creixent a les ninetes, com si els timpans se m’endurissin, com si el cervell s’anés construint un mur. La sang a vessar d’anticossos per combatre la devastació, la ruïna, irreparables i en creixement. La por que governa i anhiquila.

Des de la bombolla de qui ha tingut drets, llibertat, seguretat, tribu, estabilitat, pau, riquesa; la visió de l’abisme és més asfixiant, més inassumible, més negada -el cervell no està capacitat per veure allò que no entén, que no imagina, que no ha experimentat mai-. I poder veure amb tots els ulls la tragèdia grega actual no és fàcil, no és a l’abast de tothom. Ni tan sols al meu.

Ullades per l’escletxa i l’instint d’apartar la mirada i tornar al confort. Sento cada dia fragments de vida, històries d’exili, de pèrdua, de patiment, de separació, de malaltia incerta, de cansament perpetu, i també d’esperança il·lusa, de resistència, d’inconformisme, d’activisme, de creença, d’amor, de resignació. Cada ànima, un batec únic.

La crosta creix, instintiva, però la injustícia penetra i fa niu, un niu de ràbia, de repugnància i d’impotència. De formiga contra el món. D’assumir dues realitats paral·leles separades per murs infranquejables. Més alts que les fronteres físiques i més feridors: els més i els menys humans, els qui som un bé preuat i protegit i els que poden ser esqueixats, mutilats o assassinats per traficants o bombes.

·.Però seguirem bategant i batallant.·

Fotos mani 18.3(1)

18 de març: Manifestació a Atenes

La cara més amable del drama

Deu dies de Nadal a Katsikas per agafar el relleu del projecte d’hospitals mentre els que el diuen eren fora. Vam poder veure la cara més amable de l’estat de les persones refugiades a Grècia, una bombolla dins de l’infern que està sent l’hivern per a milers de famílies que malviuen sota el fred a Sèrbia, Itàlia, Grècia, Albània, Bulgària, Macedònia…

pluja

El camp de Katsikas, on a l’estiu vivien 900 persones, es va anar buidant al llarg del novembre i el desembre. De mica en mica, les persones van ser traslladades a diversos hotels de la zona per allunyar-les del fred, la neu i la pluja (que ja feia dos mesos que ho mullava tot quasi cada dia). Alguns van anar a parar a vint minut a peu de la ciutat de Ioànnina; bastants d’altres, a tres hotels dalt de les muntanyes de Grevena, a una hora en cotxe de la població gran més propera; les dones amb fills, al centre de la ciutat, en un sol hotel. Quedaven 150 persones al camp que, durant la nostra estada nadalenca, van acabar repartides en dos hotels a prop de Ioànnina. El camp va quedar buit, però només per ser arreglat (instal·lació elèctrica en condicions, barracons, terra asfaltat) perquè al març hi arribin noves persones que no han deixat d’arribar a les illes gregues aquests mesos.

IMG-20161229-WA0001

IMG-20161229-WA0006

La nostra estada va consistir a mantenir viu el projecte d’acompanyament hospitalari, que requeria molta menys dedicació que a l’estiu perquè la vida als hotels és molt més confortable. Vam col·laborar en el trasllat al l’hotel de les últimes persones del camp i vam aprofitar per fer-nos una idea de la nova vida que tenen les persones que coneixíem de l’estiu.

  • Un matí vam anar a l’hotel que queda a vint minuts de Ioànnina, una mica apartat, en una urbanització a mig fer i bastant amunt d’una pujada pronunciada: això fa que només els homes i els joves que tenen bicicleta i estan en forma puguin ser autònoms i anar fins la ciutat. Per a les dones que arrosseguen cotxets o criatures petites, és impossible anar més enllà dels voltants immediats de l’hotel, que són pelats.
  • A les muntanyes de Grevena hi ha tres hotels. Vam anar-hi d’excursió un dia, per visitar uns quants amics.
    • El primer és en un poble diminut, just on acaben les cases. Els que ara hi viuen ens diuen que hi mengen millor que abans (el xef els deixa ajudar-lo a cuinar), que el lloc és confortable però que la gestió de l’ONG que n’està al càrrec els fa sentir que són a la presó: tot necessita permís, les visites no són benvingudes, l’atenció mèdica és inexistent si no és un cas greu. Segueixen sentint que no se’ls tracta com a persones, en això res ha canviat respecte al camp.
    • El segon és molt a prop del tercer i a deu minuts en cotxe del primer. El terra de fora està glaçat, hem de vigilar mentre aparquem el cotxe. Els voltants, clapats de neu. Un gran menjador a l’entrada, l’únic espai on poden jugar els nens. Habitacions confortables, però dia a dia buit i sense perspectives.
    • El tercer també té un control aferrissat de les visites per part de l’ONG que el gestiona. Una vigilància necessària però que té punts delirants quan es fa des del desconeixement i el simple acatament de les ordres rebudes… És al cim d’una muntanya sense cap altre edifici a menys d’un quart d’hora caminant. Aquí portem material per a l’escola, que gestiona un noi sirià que ja ho feia al camp. Després d’un registre de totes les caixes que li entreguem, tornem cap a Ioànnina i els deixem a recer però envoltats de pams de neu.
  • L’hotel de les dones, al centre de la ciutat, és una bogeria. Estret i alt, l’escala central és sempre plena de nens corrent amunt i avall. El primer pis és una sala d’estar, ergo, una gran sala de tots els jocs imaginables per nens que volen moure’s, cridar, inventar, perseguir-se… Ens hi vam estar amb dues dones que vam conèixer a l’estiu i quasi no ens enteníem pel soroll que hi havia. La mesura d’agrupar les dones que viatgen soles (sense marit) és per protegir-les, se suposa, però el resultat és que són esclaves de tenir cura dels fills sempre en un hotel urbà sense sortida a l’exterior (un parc, una avinguda peatonal) on poder deixar campar la canalla.
  • Finalment, l’últim hotel, on van dur les darreres 150 persones, és el més ben equipat i més confortable pels serveis i la proximitat amb la ciutat. Els dies del trasllat van ser intensos: unes quantes famílies van haver d’esperar dos dies en un altre hotel que es buidessin les seves habitacions. Mentrestant, els que s’hi instal·laven volien aconseguir els millors llocs -després de mesos al camp i amb la incertesa de no saber quan marxaràs del nou espai, qualsevol es despista-. Queixes, baralles, plors, discussions entre famílies i amb les voluntàries que coordinaven, morros i fins i tot alguna plantada al carrer durant hores. Els traductors, intentant calmar els ànims. D’entrada, sorpresos i enfadats per les exigències, però no sé com reaccionaríem qualsevol de nosaltres, si ens trobéssim en aquesta situació. Tothom porta el cansament posat i la manera de gestionar-lo és tan diversa… Que acabes traient la frustació en situacions i amb persones que segurament no s’ho mereixen. Finalment, tothom va quedar col·locat i el parc dels voltants, quan no plovia, estava ple de nens jugant i fent de les seves. I el grup de refugiats en pes es va disculpar per les queixes d’alguns a les voluntàries que havien gestionat les habitacions.

Podria extendre’m molt més però acabo d’escriure això dos mesos després de tornar de Katsikas (no facis cas de la data del post!) i quan acabo d’aterrar a Atenes per estar-hi 5 mesos, així que em reservo les tecles per escriure aviat de tot el que estic veient a la capital.

IMG-20161229-WA0003

Retines foses

Escriure des dels camps és difícil, el dia a dia se’t menja i les estones lliures són de companyia amb la gent que ho està compartint amb tu i d’agafar una mica d’aire. Escriure a la tornada també és difícil. Hi han passat tantes coses que s’acumulen en una pila i es fa impossible destriar-ne el principi, o el més important, o simplement un fil conductor coherent. I el dia a dia del primer món se’t torna a endur, que el tenim formatejat i s’activa només respirar el fum de la city.

Feta la captatio inicial, m’hi poso; perquè van ser moltes petites i grans ajudes les que va generar aquest blog, i perquè una altra manera de remar és que se’n parli, que es conegui, que segueixi tenint la importància macabre que no pot perdre, encara que els mitjans i els governs hagin decidit passar pàgina.14066368_1755130574741372_592009013044548729_o

Aquesta segona estada l’he dedicat al projecte d’hospitals, quasi íntegrament. Acompanyament a urgències, traducció amb els metges, guia per moure’s pel caos dels hospitals grecs, seguiment dels qui es quedaven ingressats i companyia dels qui hi porten massa mesos. En aquest batibull, hem [el refugiat en qüestió, l’Irene i jo] viscut moments preciosos, d’altres extenuants, d’altres d’avorriment absolut, de son, de viatges de matinada a rescatar el nostre traductor iasidí…

L’àrab m’ha obert la porta a viure-ho des de les pors de la gent, i també m’ha fet responsable de fer-les empetitir; m’ha unit més a cada persona, per bé i per mal, i tinc gravats bocins molt endins. A vegades, bocins i moments que no estava preparada per entomar, però que han necessitat compartir amb mi.

Anaven a urgències, a una ciutat de Síria que no recordo, perquè la seva mare necessitava una transfusió. La policia els va confondre amb un cotxe suïcida i els va disparar. Un tret al cap. La seva mare va morir. Va trigar 5 dies a poder-la enterrar, enlloc no la volien. Al final, descansa a un cementiri per a nens. Més tard, va anar al mercat amb la seva nòvia, es van separar per avançar compres. Un atemptat a la zona on era ella va fer-ho tot miques. Quan van netejar la zona, van donar-li el seu cos en una bossa de plàstic

No recordo el seu nom, però la buidor de les seves mans i els peus arrossegats per la sala d’espera, amb unes xancletes velles que li anaven petites, no l’oblidaré.

Va començar a tenir contraccions a la haima. No sabia exactament de quan estava. Van trucar l’ambulància. Van avisar-nos i vam anar-hi. L’havíem estat entrevistant feia uns dies, per tenir un control de les embarassades vulnerables del camp. Va demanar-me que l’acompanyés. A l’ambulància, la filla de dos anys a la falda de son pare; se la mirava fixament mentre ella gemegava periòdicament i m’agafava.

Cinc minuts a urgències (col·lapsades, aquell dia) fins que les infermeres es van adonar de la pressa i vam córrer pels passadissos, empenyent la cadira de rodes, fins a l’ascensor. El seu marit venia darrere, calmat, deixant que la petita caminés, sense permetre que s’imbuís de l’agitació general. Un cop va assumir, davant de la falta d’alternativa, que el ginècoleg d’urgències era un metge home, a la sala prepart només vam ser-hi un moment; ja estava a punt. Em van demanar si m’hi veia en cor; no em vaig permetre pensar-m’ho.

Vam entrar i vam començar, tots, cadascú fent la seva feina. La resident noia va encarregar-se de quasi tot. El resident noi l’assistia. L’altre ho supervisava i donava alguna instrucció. Em deien el que li anaven fent i jo li traduïa. Em deien què havia de fer i jo li traduïa. A vegades em permetia la llicència d’endolcir el missatge, d’allargar-lo, d’afegir-hi tranquil·litzants. L’agafava per l’espatlla i li acariciava el cap; ella s’aferrava a unes barres de ferro molt oportunes. I cridava. I de tant en tant resava una lletania repetitiva. Era tot natural, sense edulcorants ni drogues. En la primera apretada va sortir una mica el cap. Pausa. En la segona ja va sortir sencer, un nen (amb els collons molt grossos, per cert). Emoció que surt d’una glopada. Després el més llarg va ser sargir. Pel dolor acumulat, perquè l’esforç important ja està fet i només vols que et treguin les grapes de sobre (suposo), perquè cada punt, cada punxada, uf

D’ells en recordo perfectament el nom. I no oblidaré la fragilitat amb què les circumstàncies l’han obligat a néixer, un camí marcat sense tenir ni dos hores de vida. L’hi vaig intentar explicar, mentre li canviava el primer bolquer, però no em va voler entendre gaire.

*  *  *

14067981_1758435527744210_4068970436409029620_oA part de les hores d’hospital, he estat fent seguiment dels casos d’embaràs més vulnerables amb l’equip d’AIRE i hem planificat la continuïtat del projecte als hospitals. Els diners de les donacions han anat íntegrament a assegurar-ne el futur i a cobrir-ne algunes de les despeses diàries, com la gasolina del cotxe, els medicaments d’urgència, algun àpat durant les esperes inacabables o una nevereta per portar el menjar més delicat als acompanyants dels ingressats.

I trenta-mil coses més que en podria dir: de les persones increïbles amb qui he fet equip; de les que van als camps sense tenir clar de què va la pel·lícula ni quin impacte tindrà tot el que hi facin o hi deixin de fer; del dia a dia dels dos mutilats de guerra, i els seus progressos físics però també del procés d’assumir el nou estat; de la motxilla psicològica que carrega cada home, dona, nen, noia, amb què viuen sense cap mena d’ajuda (el seguiment psicològic és el més difícil per la falta de professionals, i encara més que sàpiguen àrab); de totes les vivències que expliquen; del desànim que creix amb el pas dels dies; de la petitesa de parlar amb algú que ha perdut l’esperança de ser tractat com a persona i està reunint diners per tornar sota les bombes, perquè almenys allà sí, una mica, i callar, perquè qui sóc jo, per jutjar una decisió així; de l’agraïment absolut i constant a tots els voluntaris i ONGs, i a saber la seva llengua; de la mostra de pintura dels artistes del camp; de les persones increïbles que s’estan podrint al camp, incapaces d’estudiar malgrat havien estat professors universitaris o eren gent amb una bona feina; dels nens, que porten més de 3 anys sense anar a l’escola; de les males persones del camp, també, que hi són, i de qui hi aterra i se sorprèn de trobar-ne; de la xenofòbia d’alguns metges grecs però l’entrega de molts altres, de la vida a la Grècia més rural i apartada…13975433_1752961404958289_1784013408887367580_o

A 9 de setembre, el camp de Katsikas té pluges molt sovint i a les nits hi fa força fred –la tardor, allà, ja hi és de ple–. La setmana passada els 500 refugiats van fer una manifestació fins al poble per exigir una millora de les condicions en què viuen. Ja no per demanar que se’ls aculli a Europa (d’això ja n’estan desencantats, saben que l’espera serà llarga), sinó per passar l’hivern arrecerats, almenys això. Sembla que ACNHUR s’ha compromès a donar-los una solució no gaire llunyana. De moment, han posat 100 famílies en hotels, però no se’n sap la durada ni on aniran després. Ni què en faran, de la resta. Tot incert, com el dia a dia als camps: cobrint el més immediat, intentant planificar la setmana i amb una borrositat absoluta del que vindrà després.14114770_1762228447364918_9069316845047003936_o

14054958_1759541060966990_1169271350047422331_n    14237720_1764748043779625_3303703210560194029_n

Tornes del revés, amb les costures per fora. Amb els punts de l’ètica tibant i començant a estripar-se. Amb la pell desgastada per la tralla de cada dia però, sobretot, amb les retines foses d’impotència. D’entreveure la punta del calvari que arrosseguen i tancar els ulls d’instint. De veure com s’estan podrint mica en mica en el silenci i la passivitat. De posar tirites a un sistema terminal que és pandèmia.

 

Fotos de Muhammad Ali.

Més info del camp de Katsikas a katikaslive.

Dies que són setmanes

Cada dia aquí és com ser-hi una setmana sencera. Escric sobre tot el que veig volent no fer-ne una realitat narrable, literada, ni abastable per la consciència “eurocentrista” o “occidentalitzant” que tinc i tenim, perquè no té res d’abastable; aquesta és una de les constatacions que repeteixo en tornar aquí. El judici, sentenciar, criticar les actituds és una línia fràgil, relliscosa i plena de filtres esbiaixats. Hi sóc per segona vegada i la reflexió no és nova, però un altre cop reprenc una mirada tan neta com sóc capaç d’emetre; perquè mai podré posar-me a la pell de qui ha viscut 5 anys de guerra, hi ha perdut familiars i amics, se n’ha passat mig creuant fronteres a través de màfies, amb la família a l’esquena i pagant tot el que tenien, i ara viu en un camp de pedres sense veure-hi el final. L’estat mental d’aquesta gent és inconcebible per mi, que sempre he viscut bé, amb problemes d’estar per casa –els meus problemes, i sentits fins al moll de l’os, però reversibles, superables; enriquidors, fins i tot–. No he vist cossos desmembrats pels carrers, no he deixat mitja família enmig d’una guerra, no tinc ningú empresonat per un règim de qui no sé res des de fa mesos, no m’he sentit mai estancada per la força en un present mort i amb un futur negat. Som incapaços d’imaginar com pot arribar a cansar aquesta motxila i la situació dramàtica d’aquesta gent és desbordant.

pluja

Això és una part del que em ronda pel cap ara que m’he passat dos dies visitant els ingressats als hospitals i passant estones amb ells (sobretot amb dones). El projecte és social, no tenim coneixements mèdics ni l’Irene ni jo, i consisteix a portar-los roba neta, higiene i menjar però alhora a tenir-nos a prop, saber com estan, tranquil·litzar-los, trencar la rutina hospitalària, compartir estones amb els casos més vulnerables –els de llarga durada, els nens, els que estan sols– i també a fer d’intèrprets amb els metges perquè s’entenguin. Molts d’ells quasi mai han estat en un hospital –als seus països hi anaven per coses greus, només, ni tan sols pels parts–, i tenen un sentiment de mal rotllo i mala energia quan hi van. Per això és difícil que un altre refugiat faci voluntàriament traduccions allà, tot i que n’hi ha. Per això estan fastiguejats, no mengen gaire i pregunten cada dia quan tindran l’alta. Hi ha qui s’ho pren amb més calma, però sobretot les dones se senten molt soles, espantades i tristes, pel contrast amb la vida habitual –sempre en família, amb les veïnes o les germanes, els fills; la tribu, molt més present que la nostra–. A més, és una sanitat diferent, a l’europea (tot i que és molt optimista, tractant-se de Grècia…), i la poca intimitat que hi ha se’ls fa molt estranya. No estan gens acostumades a ensenyar el cos a ningú.

 

L’altre núvol és la zoologia dels voluntaris. L’encaix entre exèrcit, MSF, Metges del Món, ACNHUR i les tres Ongs que treballen al camp sempre és difícil, però ara s’hi suma que a l’estiu hi ha voluntaris de curta durada que semblen més preocupats d’endur-se la foto solidària que d’entendre on fan falta mans, realment. Els egos xoquen, els més vàlids es van carregant de feina, responsabilitats, tensió i incompetències dels altres, i el dia a dia està ple d’imprevistos que s’han de resoldre. Hi ha el repartiment de roba, menjar pels nens i necessitats de les jaimes; el seguiment mèdic dels crònics i de les urgències coordinat entre les ONGs; la fisioteràpia dels ferits de guerra; les activitats d’escola, tallers i les que són puntuals i demanen molta gent (com la fumigació de les haimes pels mosquits que s’està fent ara); la gestió i el manteniment diari del magatzem de donacions, on uns quants s’hi passen el dia sencer, les reunions de coordinació amb els representants dels refugiats, etc. Te n’adones que cadascú té una gestió diferent del que veu, entén i fa, i el dia a dia és molt complicat encara que sembli mentida: som voluntaris, ens marquem nosaltres els horaris i l’exigència, dubtem constantment, la caguem, tenim dies de merda perquè s’acumulen problemes de gestió o hem vist casos que ens han impactat, tenim les emocions a flor de pell encara que no en siguem conscients i això fa que les reaccions a vegades es magnifiquin o no s’entenguin. Cadascú ho porta com pot i com sap.

mani

Si nosaltres tenim problemes grans de coordinació i entesa, passa el mateix entre i amb els refugiats (curds, sirians, afganesos i iasidís), que són els primers de proposar, ajudar, prendre consciència de moltes de les necessitats però alhora hi ha qui passa, qui ho faria diferent, qui està fart de tot, qui no s’entén amb els veïns. Hi ha gent de totes les classes socials i d’escolarització molt diversa, de zones urbanes i rurals, de comunitats molt diferents. Si agafem una població catalana de 600 persones segur que hi ha les mateixes discrepàncies entre la gent. Som així, les persones, necessitem amb qui reconèixe’ns i de qui diferenciar-nos, ens allunyem dels diferents i busquem els qui se’ns assemblen més.

 

El que comparteixen més és l’agraïment cap a tota la nostra feina. És constant i, també, magnificat: ells encara més tenen a flor de pell sentiments i emocions. I és el que comensa i de llarg les hores interminables de sala d’espera, les urgències que ens fan quedar fins la matinada, el descontrol de la sanitat grega, els horaris impossibles d’alguns dies, la impotència de veure com la pluja torrencial inunda les tendes… La fortalesa que s’obliguen a tenir per aguantar en aquesta situació és el motiu principal de ser aquí i deixar-hi totes les hores que calgui. Perquè jo me’n torno a cada cada dia i tornaré a Barcelona quan se m’acabin les vacances. Perquè jo tinc un DNI que m’assegura el futur. Perquè no fent res em converteixo en còmplice de qui permet que la situació no canviï.

kawa

Retorn als camps: vols ser-hi una mica?

Sóc de Barcelona, parlo àrab i vaig estar una setmana fent de voluntària al camp de Katsikas, a la regió de Ioànnina (Grècia, prop de la frontera amb Albània) on hi ha unes 900 persones. Ara hi torno tot l’agost, per fer de traductora de les persones hospitalitzades i de tothom qui ho necessiti.

Si has arribat a aquest blog és perquè em coneixes o tenim amics comuns; ells/elles t’explicaran més coses sobre mi.

 

Aquest blog vol ser:

·  Un punt de recollida d’ajuda per a les persones retingudes als camps de Katsikas.

·  Un altaveu de la realitat a Katsikas des dels meus ulls.

 

I vol servir:

·  per informar a què destino els donatius

·  per explicar com veig la vida als camps

 

Per sumar-t’hi, pots donar-me diners en mà abans del 29 de juliol o fer un ingrés al compte.

 

QUÈ ÉS KATSIKAS i QUÈ HI FARÉ

El camp està gestionat per l’exèrcit, que cobreix les infraestructures més bàsiques (lavabos, dutxes, aigua, reparteix menjar però molt deficitari), però està obert a les ONGs i allà en treballen unes quantes:

Metges sense Fronteres porta la sanitat bàsica del camp i detecta els casos que cal seguir de prop
ACHNUR porta algun tema legal però hi són molt poc
A.I.R.E. (Madrid) també es dedica a temes mèdics i de suport als malalts que han de ser hospitalitzats o tenen visites als hospitals públics grecs
Olvidados (Madrid) toca temes d’educació i gestiona l’escola, els tallers i la dinamització.
Lighthouse (UK) gestiona més temes de necessitats materials: roba, materials per les haimes, estris diaris…

 

Jo ajudo sobretot amb temes mèdics, tant al camp com als hospitals grecs, fent la traducció entre malalt i metge (perquè allà ningú parla àrab). Les ONGs que s’hi dediquen són petites i no tenen pressupost per assumir tota la feina que es necessita. Olvidados em paga una part de l’allotjament.

 

Per això recullo diners, que destinaré a poder fer aquesta feina: a vegades cal pagar transport, el menjar que porten als acompanyants que s’han de quedar als hospitals, estris d’higiene diària pels malalts (els hospitals no en donen).

 

També en destinaré una part a pagar el meu bitllet d’avió: anar-hi a l’agost comporta preus de temporada alta i he hagut de pagar 414 € de bitllet. La setmana que vaig ser-hi al juny va tenir un cost total de 300 € (incloent menjar i allotjament).

 

Al blog aniré penjant fotos i cròniques del que faci, per informar en tot moment en què destino els diners.

 

La meva idea és que jo poso les meves hores i els meus coneixements d’àrab per ajudar aquestes persones, però els diners els posem entre tots, així ho faig juntament amb tothom qui vulgui contribuir-hi.
Jo trepitjant el terreny i vosaltres amb una donació econòmica.

 

 

I, si us plau, que l’ajuda no acabi aquí: el més important és la de pressionar els governs perquè canviï la situació global de totes aquestes persones i, encara més, el conflicte internacional que es juga als seus països. I seguir desencantant a qui encara no és conscient dels mecanismes de tots aquests conflictes.

Quan sentir es fa impossible

(escrit per explicar la nostra experiència als Castellers de Sants i a la Colla Jove de Tarragona, que van donar diners per a la 1a estada a Katsikas. Clara, Adrià i servidora. Del 23 de juny a l’1 de juliol de 2016)

 

*
La nostra experiència al camp de Katsikas és tan difícil d’explicar, possiblement, com intentar fer entendre què se sent descarregant un gamma extra a algú que mai ha fet castells. Em sembla just, però, provar de fer-ho, per tot el suport econòmic que vau donar a la gent refugiada a través nostre.

 

Vam arribar al poble de Katsikas el 24 de juny al matí. Després de recuperar la son, els voluntaris de la casa on vam estar-nos ens van convidar a dinar: una taula de 10 persones, totes devorant els espaguetis i amb la norma de no parlar del camp fora d’horari. Després n’entendríem el perquè, però en aquell moment les preguntes ens bullien a la boca.

camp 2

 

Amb el cotxe llogat, vam recórrer els dos km que separen el poble del camp. Després d’uns metres per un camí secundari, la visió d’un antic angar militar reconvertit en magatzem, dels barracons de l’exèrcit grec i de les haimes més properes ens van semblar d’una realitat aliena a Europa: militars? un descampat al sol sense cap protecció? tendes fent de casa? Això aquí no passa, ja ho tenim superat; nosaltres som civilitzats… Només baixar del cotxe, els nens que jugaven a la font ens van rebre amb el típic ‘my friend!’ que deia el documental, fins i tot algun se’ns abraçava a les cames i ens somreia perquè hi intercanviéssim unes paraules. Una alegria que impactava als nostres estómacs encongits per la realitat que estàvem a punt de tocar amb els dits.

 

La primera tasca a fer va ser el repartiment del baby food –un preparat de plàtan amb cereals per als més petits–. Vam sortir amb un caixa de 25 gots i una llista amb els números de cada haima (sector A, haima 1: 1 nen 3 anys; 2 nenes, 4 i 5 anys; sector A, haima 2…). Parlar àrab va ser una porta oberta des del primer moment:

مساء الخير, نأتي أطعمة الأطفال (Bona tarda, portem el baby food) –

تحكي العربية؟؟ (?Parles àrab) –

نعم, العربية الفصحى (Sí, àrab estàndard) –

اه! وأين درستها؟ (?Oh! I on l’has après) –

في برشلونة، في مدرسة الرسمية للغات(A Barcelona, a l’EOI) –

I un somriure mutu, d’iguals. Aquest seria el meu discurs predominant al llarg dels 8 dies, fins i tot l’Adrià i la Clara se’l van aprendre. Passejar entre les haimes fent el repartiment ens va donar la panoràmica d’on érem: un camp on s’estan (havia escrit acull, però seria irònic) 900 persones, de les quals 300 són nens; 200 haimes que s’alineen en passadissos i es divideixen en 4 sectors i per comunitats: una majoria de sirians –quasi tots musulmans–, un bon nombre de kurds de diversos països, una minoria de 230 iasidís, de l’Iraq, i 4 famílies perses, d’Afganistan.

 

A les haimes hi tenen els llits i un espai amb coixins per seure-hi; molts s’han fet un avancer exterior on s’alliberen de la xafogor interior (la temperatura diürna supera els 35ºC). Són les 7, d’aquí dues hores es trenca el Ramadà i algunes dones cuinen: unes tenen fogonets de gas, d’altres han desballestat una cadira metàl·lica vella i hi posen fusta encesa a sota, n’hi ha que fan foc en un cubell. Molts d’altres ja no tenen diners per comprar menjar (o els guarden pel camí que encara no se sap quan i on acabarà) i esperen pacientment el repartiment diari.

 

Acabem la ronda i tornem al magatzem. Un cop allà, és a punt de començar el repartiment de menjar i les nenes fan cua amb escàndol, tenen les caixes apilades en fila al costat de la filera dels homes. El Lluís (que tothom anomena patato) és un solsoní que lidera el repartiment sense perdre mai el sentit de l’humor. A dins, 5 persones a cada banda d’una taula llarga tenen assignada la seva tasca i comencen quan els de la porta els diuen el nombre de racions a servir en funció de les targetes que cada haima té assignades: omplir gots d’amanida, comptar melmelades, triar pans, posar ous en bosses. La cosa s’allarga més d’una hora. Abans, l’exèrcit també ha fet el seu, amb un menjar mal cuinat i que moltes famílies no volen perquè sembla per a animals. Uns que es preocupen més de mantenir els diners que vénen d’Europa que de donar-los una vida útil.

 

IMG-20160630-WA0014

 

Tornem al poble un cop acabat el repartiment, quan les famílies del camp són totes a les haimes per fer el primer àpat un dia més. El punt de trobada és el bar de Maria, una dona grega que ha après a servir tapes gràcies a la presència massiva de voluntaris espanyols i catalans. A més, italians, un alemany, suïssos, una belga: el grup és divers i les ganes de desconnectar de l’activitat de tot el dia es noten en les converses. Tornem a casa amb mal de cap i un cansament descomunal –només amb una tarda ja hem tingut temps de deshidratar-nos i insolar-nos per la falta de costum–.

 

L’endemà ens llevem amb el cap posat el meeting matinal, on s’assignen les tasques del dia a qui no en té: vigilar la porta del magatzem, servir el menjar, ordenar la roba de donacions, fer la canalització de l’aigua. Els 7 dies d’estada al camp els dediquem principalment a aquestes feines: som voluntaris de curta durada i seria contraproduent involucrar-nos en projectes llargs. Les mans són útils a tot arreu i hem vingut a posar-les on faci falta. En el meu cas, la sort de saber àrab em va portar a treballar als hospitals, fent l’acompanyament de les persones que hi ingressaven i dels familiars que els visitaven. Problemes com una pedra al ronyó, un part, una desnutrició o un atac de cor amb necessitat d’intervenció poden tornar-se una angoixa si els vius sense entendre què et diuen els metges, sense que els puguis dir què et passa, què no entens, qui t’agradaria que et vingués a veure, quan sortiràs, sense saber si tot va bé.

 

El pas dels dies ens va portar a conèixer moltes vides que fugen de la por dels assalts d’EI, que han viscut el terror de nits de bombardejos a la cuina de casa, esperant si el sostre els caurà al sobre; gent que intenta deixar enrere el trauma de veure casa seva feta miques. Quan pots parlar en la seva llengua amb tots ells, et miren als ulls i mentre parlen hi veus l’empremta inesborrable d’haver vist morir un amic, la buidor insondable d’haver perdut un fill a la guerra, l’estrip d’haver estat un any a la presó per escriure contra el règim.

 

Tornem amb les maletes buides de les 50 cremes solars, els 500 ventalls i els 50 llibres en àrab que vam comprar amb les vostres donacions, però plenes d’una barreja de sensacions que col·lisionen i que ens caldrà pair: una Europa estancada i que gira l’esquena al drama per una por a persones que et diuen que mai marxarien del seu país si no fos que els l’han destruït; unes mirades que neden entre la desesperació i un instint d’esperança per no fallar als fills a qui volen donar un futur; una vivacitat esclatant dels nens, contents amb cada gest d’afecte; unes vivències que ens congelen i que som incapaços de sentir a flor de pell; un conjunt de gent que cada dia rema per donar un petit sentit a la vida al camp, que es baralla amb l’exèrcit i les grans ONGs perquè destinin més recursos a canviar el que és a les seves mans; i un sentiment d’impotència, de ser un granet de sorra enmig dels 5 milions de refugiats atrapats a les fronteres europees, que es fusiona amb la satisfacció per tot allò minúscul que hem fet i tot allò immens que hem rebut a canvi.