La cara més amable del drama

Deu dies de Nadal a Katsikas per agafar el relleu del projecte d’hospitals mentre els que el diuen eren fora. Vam poder veure la cara més amable de l’estat de les persones refugiades a Grècia, una bombolla dins de l’infern que està sent l’hivern per a milers de famílies que malviuen sota el fred a Sèrbia, Itàlia, Grècia, Albània, Bulgària, Macedònia…

El camp de Katsikas, on a l’estiu vivien 900 persones, es va anar buidant al llarg del novembre i el desembre. De mica en mica, les persones van ser traslladades a diversos hotels de la zona per allunyar-les del fred, la neu i la pluja (que ja feia dos mesos que ho mullava tot quasi cada dia). Alguns van anar a parar a vint minut a peu de la ciutat de Ioànnina; bastants d’altres, a tres hotels dalt de les muntanyes de Grevena, a una hora en cotxe de la població gran més propera; les dones amb fills, al centre de la ciutat, en un sol hotel. Quedaven 150 persones al camp que, durant la nostra estada nadalenca, van acabar repartides en dos hotels a prop de Ioànnina. El camp va quedar buit, però només per ser arreglat (instal·lació elèctrica en condicions, barracons, terra asfaltat) perquè al març hi arribin noves persones que no han deixat d’arribar a les illes gregues aquests mesos.

La nostra estada va consistir a mantenir viu el projecte d’acompanyament hospitalari, que requeria molta menys dedicació que a l’estiu perquè la vida als hotels és molt més confortable. Vam col·laborar en el trasllat al l’hotel de les últimes persones del camp i vam aprofitar per fer-nos una idea de la nova vida que tenen les persones que coneixíem de l’estiu.

• Un matí vam anar a l’hotel que queda a vint minuts de Ioànnina, una mica apartat, en una urbanització a mig fer i bastant amunt d’una pujada pronunciada: això fa que només els homes i els joves que tenen bicicleta i estan en forma puguin ser autònoms i anar fins la ciutat. Per a les dones que arrosseguen cotxets o criatures petites, és impossible anar més enllà dels voltants immediats de l’hotel, que són pelats.
• A les muntanyes de Grevena hi ha tres hotels. Vam anar-hi d’excursió un dia, per visitar uns quants amics.
  • El primer és en un poble diminut, just on acaben les cases. Els que ara hi viuen ens diuen que hi mengen millor que abans (el xef els deixa ajudar-lo a cuinar), que el lloc és confortable però que la gestió de l’ONG que n’està al càrrec els fa sentir que són a la presó: tot necessita permís, les visites no són benvingudes, l’atenció mèdica és inexistent si no és un cas greu. Segueixen sentint que no se’ls tracta com a persones, en això res ha canviat respecte al camp.
  • El segon és molt a prop del tercer i a deu minuts en cotxe del primer. El terra de fora està glaçat, hem de vigilar mentre aparquem el cotxe. Els voltants, clapats de neu. Un gran menjador a l’entrada, l’únic espai on poden jugar els nens. Habitacions confortables, però dia a dia buit i sense perspectives.
  • El tercer també té un control aferrissat de les visites per part de l’ONG que el gestiona. Una vigilància necessària però que té punts delirants quan es fa des del desconeixement i el simple acatament de les ordres rebudes… És al cim d’una muntanya sense cap altre edifici a menys d’un quart d’hora caminant. Aquí portem material per a l’escola, que gestiona un noi sirià que ja ho feia al camp. Després d’un registre de totes les caixes que li entreguem, tornem cap a Ioànnina i els deixem a recer però envoltats de pams de neu.
• L’hotel de les dones, al centre de la ciutat, és una bogeria. Estret i alt, l’escala central és sempre plena de nens corrent amunt i avall. El primer pis és una sala d’estar, ergo, una gran sala de tots els jocs imaginables per nens que volen moure’s, cridar, inventar, perseguir-se… Ens hi vam estar amb dues dones que vam conèixer a l’estiu i quasi no ens enteníem pel soroll que hi havia. La mesura d’agrupar les dones que viatgen soles (sense marit) és per protegir-les, se suposa, però el resultat és que són esclaves de tenir cura dels fills sempre en un hotel urbà sense sortida a l’exterior (un parc, una avinguda peatonal) on poder deixar campar la canalla.
• Finalment, l’últim hotel, on van dur les darreres 150 persones, és el més ben equipat i més confortable pels serveis i la proximitat amb la ciutat. Els dies del trasllat van ser intensos: unes quantes famílies van haver d’esperar dos dies en un altre hotel que es buidessin les seves habitacions. Mentrestant, els que s’hi instal·laven volien aconseguir els millors llocs -després de mesos al camp i amb la incertesa de no saber quan marxaràs del nou espai, qualsevol es despista-. Queixes, baralles, plors, discussions entre famílies i amb les voluntàries que coordinaven, morros i fins i tot alguna plantada al carrer durant hores. Els traductors, intentant calmar els ànims. D’entrada, sorpresos i enfadats per les exigències, però no sé com reaccionaríem qualsevol de nosaltres, si ens trobéssim en aquesta situació. Tothom porta el cansament posat i la manera de gestionar-lo és tan diversa… Que acabes traient la frustació en situacions i amb persones que segurament no s’ho mereixen. Finalment, tothom va quedar col·locat i el parc dels voltants, quan no plovia, estava ple de nens jugant i fent de les seves. I el grup de refugiats en pes es va disculpar per les queixes d’alguns a les voluntàries que havien gestionat les habitacions.

Podria extendre’m molt més però acabo d’escriure això dos mesos després de tornar de Katsikas (no facis cas de la data del post!) i quan acabo d’aterrar a Atenes per estar-hi 5 mesos, així que em reservo les tecles per escriure aviat de tot el que estic veient a la capital.