La vivència de passar cinc mesos a Atenes com a activista amb els refugiats és impossible d’explicar. És una petjada que m’ha anat tenyint la ment i que es notarà en el meu jo d’a partir d’ara, més que en escrits i explicacions inevitablement fragmentàries… Però intentaré parlar-ne per apropar-vos-hi una mica.
Vaig ser a Atenes des del març fins a l’agost. Durant aquest temps la meva realitat va ser Khora Community Center, un edifici que ofereix serveis a les persones migrades –roba, menjar, classes, dentista, advocats, un punt d’informació i un espai de dones–. Khora la gestionen voluntaris d’arreu del món: occidentals i persones a la recerca de refugi. Ningú cobra més que dos àpats al dia i te. Tot es decideix en assemblea; no és un sistema perfecte, com cap, però intenta ser transversal, obert i participatiu. Compartíem espais, feina i històries de tot tipus. Cada dia era una lliçó, no exagero.
Situem-nos a Atenes, la capital (amb el 80% de la població) d’un país en crisi prolongada –atur altíssim, sous i pensions baixos, edificis abandonats, vagues constants, sanitat pública saturada–, una corrupció endèmica i una bombolla que els ha dut a les mesures d’austeritat capitalistes. I un partit d’ultra dreta en auge. Resignació, desesperança i ressentiment cap a Europa, que els deixa sols davant l’arribada massiva de persones que fugen de guerres i conflictes a Síria, Agfanistan, Iraq, Pakistan i Kurdistan.
El procés de petició d’asil mostra un sistema podrit, inhumà i pervers. Els països europeus intenten acollir el mínim de gent possible. Per tant, cada cas és un problema que Grècia vol treure’s de sobre, ja sigui retornant-lo a Turquia, demanant a un país europeu que l’accepti o, si no, endarrerint-ne l’asil a Grècia, que no té recursos per oferir-los res. Però res és res, ni un lloc per viure ni 5€ al mes. Khora es nega a rebre ajudes o subvencions públiques –és a dir, europees– perquè els considera part del problema. Europa posa els diners a les institucions que treballen per mantenir l’status quo acordat.
Jo vaig anar-hi per fer de traductora dels migrants àrabs: m’encarregava de coordinar els traductors que feien les sessions amb els advocats, i també traduïa. Entre quatre parets, al costat d’una família, o d’una dona, o d’una parella de gent gran, feia de pont entre la voluntat d’ajudar i la desesperació. Totes les vivències m’entraven per les orelles i sortien per la boca descodificades; totes les respostes i consells feien el camí invers. Una finestra a un món de guerra i èxode, massiu i alhora íntim, que m’era desconegut, i que amb els mesos m’ha deixat un pòsit feixuc, ple de proximitats i alhora d’impotència, ràbia i replantejaments profunds.
Ser dona occidental i parlar àrab és una raresa que a les dones els dóna una via per moure’s pels serveis d’Atenes, per anar al metge, a la psicòloga, i per expressar-se sense ser jutjades des de la seva societat, cultura i religió. Alguns dels casos més sensibles, doncs, de dones que viatjaven soles i només parlaven àrab, els vaig acabar seguint de prop. La Najat, que viatja amb cinc fills i té un marit maltractador que li era (i m’ha estat) un malson. Vol arribar a Àustria, on va enviar el fill gran per poder-s’hi reunificar –fent servir els termes legals–. La Somaya, una dona gran d’Iraq que viatja amb dues nétes que van perdre els pares en un atemptat. Volen anar a Alemanya per reunificar-se amb uns tiets. Ella està molt trista i té problemes greus de salut. La Mariah, una noia de Síria, que escriu poesia, era infermera i vol anar a Anglaterra per estudiar i tenir un futur. I la Faven, una adolescent d’Eritrea que viatja amb una filla petita i que ha patit abusos sexuals des que era petita i també a Grècia.
Aquests casos m’han marcat per sempre, però també totes les persones amb qui m’he creuat, que he acompanyat o amb qui tan sols he tingut converses puntuals. T’adones que la situació d’incertesa d’estar encallades, de pas cap a no saps ben bé on, fa que siguin inestables emocionalment, amb alts i baixos molt bèsties, i cada dia una mica més desesperades, cansades, exhaustes malgrat que no poden baixar mai la guàrdia mentre segueixen o esperen seguir cap a un lloc que els pugui donar un futur.
La tornada sempre és difícil, a un món on sovint tenim unes prioritats totalment alienades dels problemes reals del planeta però que, en definitiva, són el nostre dia a dia i ens afecten perquè és on vivim. Una tornada que deixa la Najat esperant una decisió de reunificació que no arriba, la Somaya amb el permís per anar a Alemanya d’aquí a uns mesos, la Mariah amagada a França, on va anar de manera il·legal i des d’on intenta reunir forces i diners per trobar uns traficants que l’ajudin a arribar a Anglaterra, i la Faven a l’espera de rebre l’asil grec malgrat no ser un país segur per a ella i la seva filla. Mil històries encallades mentre jo recupero la meva «llibertat», una llibertat que ells també volen aconseguir algun dia en aquesta Europa feta de privilegis i fronteres polítiques.
A part de les hores d’hospital, he estat fent seguiment dels casos d’embaràs més vulnerables amb l’equip d’AIRE i hem planificat la continuïtat del projecte als hospitals. Els diners de les donacions han anat íntegrament a assegurar-ne el futur i a cobrir-ne algunes de les despeses diàries, com la gasolina del cotxe, els medicaments d’urgència, algun àpat durant les esperes inacabables o una nevereta per portar el menjar més delicat als acompanyants dels ingressats.
filsdelament 