Escriure des dels camps és difícil, el dia a dia se’t menja i les estones lliures són de companyia amb la gent que ho està compartint amb tu i d’agafar una mica d’aire. Escriure a la tornada també és difícil. Hi han passat tantes coses que s’acumulen en una pila i es fa impossible destriar-ne el principi, o el més important, o simplement un fil conductor coherent. I el dia a dia del primer món se’t torna a endur, que el tenim formatejat i s’activa només respirar el fum de la city.
Feta la captatio inicial, m’hi poso; perquè van ser moltes petites i grans ajudes les que va generar aquest blog, i perquè una altra manera de remar és que se’n parli, que es conegui, que segueixi tenint la importància macabre que no pot perdre, encara que els mitjans i els governs hagin decidit passar pàgina.
Aquesta segona estada l’he dedicat al projecte d’hospitals, quasi íntegrament. Acompanyament a urgències, traducció amb els metges, guia per moure’s pel caos dels hospitals grecs, seguiment dels qui es quedaven ingressats i companyia dels qui hi porten massa mesos. En aquest batibull, hem [el refugiat en qüestió, l’Irene i jo] viscut moments preciosos, d’altres extenuants, d’altres d’avorriment absolut, de son, de viatges de matinada a rescatar el nostre traductor iasidí…
L’àrab m’ha obert la porta a viure-ho des de les pors de la gent, i també m’ha fet responsable de fer-les empetitir; m’ha unit més a cada persona, per bé i per mal, i tinc gravats bocins molt endins. A vegades, bocins i moments que no estava preparada per entomar, però que han necessitat compartir amb mi.
–Anaven a urgències, a una ciutat de Síria que no recordo, perquè la seva mare necessitava una transfusió. La policia els va confondre amb un cotxe suïcida i els va disparar. Un tret al cap. La seva mare va morir. Va trigar 5 dies a poder-la enterrar, enlloc no la volien. Al final, descansa a un cementiri per a nens. Més tard, va anar al mercat amb la seva nòvia, es van separar per avançar compres. Un atemptat a la zona on era ella va fer-ho tot miques. Quan van netejar la zona, van donar-li el seu cos en una bossa de plàstic–
No recordo el seu nom, però la buidor de les seves mans i els peus arrossegats per la sala d’espera, amb unes xancletes velles que li anaven petites, no l’oblidaré.
–Va començar a tenir contraccions a la haima. No sabia exactament de quan estava. Van trucar l’ambulància. Van avisar-nos i vam anar-hi. L’havíem estat entrevistant feia uns dies, per tenir un control de les embarassades vulnerables del camp. Va demanar-me que l’acompanyés. A l’ambulància, la filla de dos anys a la falda de son pare; se la mirava fixament mentre ella gemegava periòdicament i m’agafava.
Cinc minuts a urgències (col·lapsades, aquell dia) fins que les infermeres es van adonar de la pressa i vam córrer pels passadissos, empenyent la cadira de rodes, fins a l’ascensor. El seu marit venia darrere, calmat, deixant que la petita caminés, sense permetre que s’imbuís de l’agitació general. Un cop va assumir, davant de la falta d’alternativa, que el ginècoleg d’urgències era un metge home, a la sala prepart només vam ser-hi un moment; ja estava a punt. Em van demanar si m’hi veia en cor; no em vaig permetre pensar-m’ho.
Vam entrar i vam començar, tots, cadascú fent la seva feina. La resident noia va encarregar-se de quasi tot. El resident noi l’assistia. L’altre ho supervisava i donava alguna instrucció. Em deien el que li anaven fent i jo li traduïa. Em deien què havia de fer i jo li traduïa. A vegades em permetia la llicència d’endolcir el missatge, d’allargar-lo, d’afegir-hi tranquil·litzants. L’agafava per l’espatlla i li acariciava el cap; ella s’aferrava a unes barres de ferro molt oportunes. I cridava. I de tant en tant resava una lletania repetitiva. Era tot natural, sense edulcorants ni drogues. En la primera apretada va sortir una mica el cap. Pausa. En la segona ja va sortir sencer, un nen (amb els collons molt grossos, per cert). Emoció que surt d’una glopada. Després el més llarg va ser sargir. Pel dolor acumulat, perquè l’esforç important ja està fet i només vols que et treguin les grapes de sobre (suposo), perquè cada punt, cada punxada, uf–
D’ells en recordo perfectament el nom. I no oblidaré la fragilitat amb què les circumstàncies l’han obligat a néixer, un camí marcat sense tenir ni dos hores de vida. L’hi vaig intentar explicar, mentre li canviava el primer bolquer, però no em va voler entendre gaire.
* * *
A part de les hores d’hospital, he estat fent seguiment dels casos d’embaràs més vulnerables amb l’equip d’AIRE i hem planificat la continuïtat del projecte als hospitals. Els diners de les donacions han anat íntegrament a assegurar-ne el futur i a cobrir-ne algunes de les despeses diàries, com la gasolina del cotxe, els medicaments d’urgència, algun àpat durant les esperes inacabables o una nevereta per portar el menjar més delicat als acompanyants dels ingressats.
I trenta-mil coses més que en podria dir: de les persones increïbles amb qui he fet equip; de les que van als camps sense tenir clar de què va la pel·lícula ni quin impacte tindrà tot el que hi facin o hi deixin de fer; del dia a dia dels dos mutilats de guerra, i els seus progressos físics però també del procés d’assumir el nou estat; de la motxilla psicològica que carrega cada home, dona, nen, noia, amb què viuen sense cap mena d’ajuda (el seguiment psicològic és el més difícil per la falta de professionals, i encara més que sàpiguen àrab); de totes les vivències que expliquen; del desànim que creix amb el pas dels dies; de la petitesa de parlar amb algú que ha perdut l’esperança de ser tractat com a persona i està reunint diners per tornar sota les bombes, perquè almenys allà sí, una mica, i callar, perquè qui sóc jo, per jutjar una decisió així; de l’agraïment absolut i constant a tots els voluntaris i ONGs, i a saber la seva llengua; de la mostra de pintura dels artistes del camp; de les persones increïbles que s’estan podrint al camp, incapaces d’estudiar malgrat havien estat professors universitaris o eren gent amb una bona feina; dels nens, que porten més de 3 anys sense anar a l’escola; de les males persones del camp, també, que hi són, i de qui hi aterra i se sorprèn de trobar-ne; de la xenofòbia d’alguns metges grecs però l’entrega de molts altres, de la vida a la Grècia més rural i apartada…
A 9 de setembre, el camp de Katsikas té pluges molt sovint i a les nits hi fa força fred –la tardor, allà, ja hi és de ple–. La setmana passada els 500 refugiats van fer una manifestació fins al poble per exigir una millora de les condicions en què viuen. Ja no per demanar que se’ls aculli a Europa (d’això ja n’estan desencantats, saben que l’espera serà llarga), sinó per passar l’hivern arrecerats, almenys això. Sembla que ACNHUR s’ha compromès a donar-los una solució no gaire llunyana. De moment, han posat 100 famílies en hotels, però no se’n sap la durada ni on aniran després. Ni què en faran, de la resta. Tot incert, com el dia a dia als camps: cobrint el més immediat, intentant planificar la setmana i amb una borrositat absoluta del que vindrà després.
Tornes del revés, amb les costures per fora. Amb els punts de l’ètica tibant i començant a estripar-se. Amb la pell desgastada per la tralla de cada dia però, sobretot, amb les retines foses d’impotència. D’entreveure la punta del calvari que arrosseguen i tancar els ulls d’instint. De veure com s’estan podrint mica en mica en el silenci i la passivitat. De posar tirites a un sistema terminal que és pandèmia.
Fotos de Muhammad Ali.
Més info del camp de Katsikas a katikaslive.
filsdelament 