Les primeres setmanes que he passat aquí m’han fet tornar al punt on vaig arribar quan vaig marxar del camp de Katsikas per Nadal. O potser més aviat al punt de l’estiu, quan la situació era incerta i les persones encallades aquí estaven cada dia una mica més desesperades, cansades, exhaustes malgrat que no poden baixar mai la guàrdia mentre segueixen o esperen seguir el camí cap a un lloc que els pugui donar un futur.
He vingut per estar-me 5 mesos a Khora (web), un edifici autogestionat per voluntaris independents que es van ajuntar fa sis mesos a Atenes per construir un projecte junts. Molts s’havien conegut a Lesvos i altres illes i tenien ganes de seguir treballant, empenyent, fent alguna cosa enmig del caos i la ineficàcia europea. Khora ofereix, a través de cites, si és el cas (Pàgina de Facebook, amb fotos, vídeos i info detallada):
- roba per qui ho necessiti
- esmorzar i dinar per a tothom
- una cafeteria
- classes d’idiomes per joves i adults
- un espai de dones
- un taller de fusteria
- dentista
- assessorament legal
- ajuda per demanar un lloc per viure, cita al metge…
- un espai on deixar els nens mentrestant
- un punt d’informació de tots els serveis que ofereix la ciutat
18 de març: Manifestació multitudinària a Atenes en contra de les polítiques migratòries europees (amb accions simultànies a 50 punts arreu d’Europa). Aquí la crònica que vaig fer-ne.
Els voluntaris estan organitzats setmanalment per tal que totes les activitats quedin cobertes. Els traductors anem amunt i avall allà on se’ns necessita. Sempre dins la programació feta i també dins de la improvisació necessària pels canvis constants de les activitats diàries de cadascú, els problemes de la gent per arribar (n’hi ha que tenen tres hores de camí i no coneixen els transports públics), els que es posen malalts, els que vénen quan no toca… En el meu cas, estic en el Grup d’Assessorament Legal, que treballa conjuntament amb diversos advocats independents i que té diverses facetes (assessorament genèric sobre temes legals, allotjament, temes mèdics, ajudes diverses; assessorament d’advocats grecs o d’altres països; acompanyament a l’oficina de tramitació d’asil).
Setmanalment hi ha una reunió general oberta per comentar els projectes en curs i tot allò que es pot millorar. Hi ha voluntaris de tot arreu: Anglaterra, Síria, Iraq, Iran, Catalunya, França, EUA, Espanya, Suècia, Itàlia, Kurdistan, Belugistan, Afganistan, Suïssa, Escòcia, Dinamarca… Alguns amb limitació de moviment per la seva situació de demandants d’asil, altres que podem tornar a casa quan ens roti. Compartim espais, feina i històries de tot tipus. Cada dia és una lliçó, no exagero.
Khora es nega a rebre ajudes o subvencions públiques –és a dir, europees– perquè els considera part del problema actual. Si a Katsikas ja vaig horroritzar-me del panorama estructural de la situació dels refugiats i com funciona el procés de petició d’asil, a Atenes he sobrepassat la indignació. El sistema està podrit; és inhumà i pervers. La gent que arriba a les illes ha de fer el pre-registre allà, un tràmit que dura mesos i que els condemna a camps en molt males condicions o, a vegades, a camps de retenció on se’ls tracta com animals.
Els qui diuen prou i se’n van cap a Atenes, no tenen cap possibilitat d’obtenir la cartilla blanca que els permet estar a Grècia de manera legal; han de tornar a les illes, i aquest cop sí que els envien als camp tancats durant setmanes. Qui ha fet el pre-registre, té per davant mesos d’espera per fer les dues entrevistes que els permetran demanar asil a algun altre país. Ara mateix, qui no té família de 1r grau a alguna banda o problemes greus de salut, pot ser fàcilment rebutjat i només té l’opció de demanar l’asil a Grècia –oh, sí, país pròsper, lloc d’oportunitats!–. L’oficina que tramita les peticions té poc personal, la gent s’ha d’apilotonar a la porta i intentar que els deixin entrar.
A tot això, la informació és pràcticament nul·la a tot arreu: arribes a les illes i et donen un paper en grec que t’identifica; has d’esperar que et truquin per seguir el procés. Et truquen un dia –al cap de setmanes o mesos–, i et diuen que vagis a fer la primera entrevista (espavila’t per trobar el lloc, pagar-te el transport, dormir i menjar allà on puguis). Et pregunten com has arribat a Grècia i quatre dades personals. Res més. Et donen la tarjeta blanca que t’identifica i fa que deixis de ser il·legal. Hi posa la data de la propera entrevista, que és al cap d’uns sis mesos. Te’n tornes cap al camp, o demanes a Praxis un allotjament a una altra banda.
Poden enviar-te a qualsevol lloc de Grècia. La mateixa Praxis (organització pública grega que s’encarrega dels temes socials dels refugiats) dóna una paga de tant en tant; però sense regularitat i sense arribar a tothom. La gent està allotjada en camps, hotels, cases –els casos vulnerables– o squats (edificis ocupats on viuen fins a 300 persones). Els serveis mèdics són mínims; les llistes d’espera de la sanitat pública són llarguíssimes. Alguns nens van a l’escola, però molts d’altres es passen el dia a casa / l’hotel. A Atenes, algunes ONGs i activistes independents estan obrint escoles gratuïtes, però no es pot abastar a tothom; hi ha milers de persones, a Atenes. Els adults no tenen pràcticament cap lloc on anar a formar-se.
18 de març: Manifestació a Atenes
Quan arriba la segona entrevista, has d’explicar molt bé els motius de per què vas haver de marxar del teu país, per què no pots tornar-hi, i perquè demanes asil allà on el demanes; i documentar-ho el màxim possible amb qualsevol documentació o foto. Però ningú t’ho diu, no saps què és important explicar, i no tothom té l’habilitat d’explicar-se… En les traduccions que faig amb els advocats que preparen la gent per a les entrevistes, els fan centrar molt en el que els ha passat a ells concretament –qui et va amenaçar, qui has vist morir, quan et van atacar, quins combats hi ha a la teva regió ara mateix…–; és a dir, explicar que fuges d’una guerra no serveix, cal que t’hagin passat coses greus i que les puguis demostrar.
Un cop passada l’entrevista, són 5 mesos d’espera. Llavors has de tornar a les oficines infernals i que et donin el veredicte. Si és que sí, agafes un avió i te n’hi vas. Si és que no, només tens l’opció de demanar l’asil a Grècia. Hi ha qui intenta recórrer la decisió, però només ho pot fer un advocat grec, i no n’hi ha gaires que treballin gratis.
Alguns intenten tornar a Turquia, però la vida allà és encara pitjor –cap possibilitat de permís de treball, feines il·legals i, per tant mal pagades i no assegurades, vexacions i robatoris perquè saben que no tens papers i no podràs denunciar ningú–. Hi ha qui prefereix tornar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan; i almenys ser a casa mentre tot s’enfonsa.
* *
És com si una crosta m’anés creixent a les ninetes, com si els timpans se m’endurissin, com si el cervell s’anés construint un mur. La sang a vessar d’anticossos per combatre la devastació, la ruïna, irreparables i en creixement. La por que governa i anhiquila.
Des de la bombolla de qui ha tingut drets, llibertat, seguretat, tribu, estabilitat, pau, riquesa; la visió de l’abisme és més asfixiant, més inassumible, més negada -el cervell no està capacitat per veure allò que no entén, que no imagina, que no ha experimentat mai-. I poder veure amb tots els ulls la tragèdia grega actual no és fàcil, no és a l’abast de tothom. Ni tan sols al meu.
Ullades per l’escletxa i l’instint d’apartar la mirada i tornar al confort. Sento cada dia fragments de vida, històries d’exili, de pèrdua, de patiment, de separació, de malaltia incerta, de cansament perpetu, i també d’esperança il·lusa, de resistència, d’inconformisme, d’activisme, de creença, d’amor, de resignació. Cada ànima, un batec únic.
La crosta creix, instintiva, però la injustícia penetra i fa niu, un niu de ràbia, de repugnància i d’impotència. De formiga contra el món. D’assumir dues realitats paral·leles separades per murs infranquejables. Més alts que les fronteres físiques i més feridors: els més i els menys humans, els qui som un bé preuat i protegit i els que poden ser esqueixats, mutilats o assassinats per traficants o bombes.
·.Però seguirem bategant i batallant.·
18 de març: Manifestació a Atenes
filsdelament 