El dia a dia de Khora, com a exemple de les organitzacions que treballen pels refugiats arreu d’Atenes i de Grècia, és tan ric com complicat. Un dels primers obstacles és el finançament –que pot ser públic, privat, europeu, de donacions particulars, d’organitzacions com HelpRefugees que es dediquen justament a finançar projectes, etc–; sempre hi ha d’haver un grup de persones pendents de seguir tenint recursos per tirar endavant. El segon repte (de fet, és el primer de tots, perquè els diners no es mouen sols) són les persones que fan que funcionin els projectes.
En el cas de Khora, tothom és voluntari. Hi ha qui rep ajuda econòmica externa, però que s’ha buscat pel seu compte. Per tant, trobar gent disposada a invertir el seu temps en un projecte que demana hores i que puguin estar vivint a Atenes durant una temporada, també és una feinada. Actualment hi ha més de 60 voluntaris que treballen alhora a l’edifici cada dia. Això exigeix una gran coordinació i la màxima eficàcia possible –és a dir, recerca incansable de gent que pugui voluntariejar com més mesos millor, per aprendre la dinàmica, ser autònoms, coordinar-se amb la resta, contribuir que el projecte es consolidi, agadar responsabilitats…
Llavors hi ha la gran quantitat de persones estancades a Grècia, fa que els llocs estiguin desbordats. Els organismes públics, que reben calers d’Europa, sembla no tenen allotjament ni recursos per alimentar a tothom. Els qui van arribar fa més mesos, o els que han tingut més sort –per anar a parar a un camp concret, per tenir alguna vulnerabilitat escandalosa, perquè l’esperit sant els ha tocat–, estan vivint en pisos o en hotels. N’hi ha de tots els tipus imaginables, des de petits apartaments nous fins a pisos que cauen a trossos. Els qui no han tingut tanta sort, viuen en edificis ocupats, governats per persones que hi exerceixen el seu propi control i que hi introdueixen tot tipus de substàncies (molt indicades en situacions d’inestabilitat mental i física). No tenen dret al programa que atorga una petita paga i depenen de donacions de menjar. Viuen en la il·legalitat.
Entrada de Khora
Khora és un formiguer de 10 a 19 h. De baix a dalt, repartit entre els 8 pisos, hi ha la FreeShop, el taller, el punt d’informació i l’espai per als nens, la cuina, el menjador, les classes d’idiomes, els despatxos dels advocats i el dentista, i la classe de música i l’espai de dones. Tot i la riquesa de la multiculturalitat i l’aparent bontrotllisme de l’ambient, les diferències de llengües i cultures no es poden ignorar. Grecs, àrabs, afganesos, kurds, anglesos, pakistanesos, espanyols, americans… Tots, cadascú des de la seva realitat, ens perdem la meitat del que passa, del que es diu entre línies i també de la cultura –o cultures! – que cada llengua té associada. Fins i tot quan hi ha l’anglès en comú, és només una eina per traduir el propi món; per això els malentesos, les enrabiades, les solituds, el rebuig…
I també hi ha les diferències culturals: els europeus, cadascú amb la pel·lícula del seu país i amb una mica de relat comú sobre l’estat dels refugiats a Grècia actualment; els àrabs, els afganesos, els pakistanesos; amb el dia a dia dels seus països bategant-los als polsos i amb el propi procés d’asil cremant-los el cervell, acaparant tota l’energia i consumint-los mica en mica. Mentre grecs i europeus ho ignorem i els tractem cada dia igual, sense saber si els han bombardejat la casa, els veïns, si tenen algú malalt, si s’enyoren, si estan pendents que es resolgui el seu cas, si els han rebutjat, si estan en situació il·legal i viuen amb la por al cos…
I també hi ha els grecs. Fa poc l’encarregat de la finca on visc, que ha vingut a reparar els dos vàters –casualitats de la matèria– m’explicava que tenen un govern desencaixat, amb Tsiriza que governa amb la meitat +3 en un fràgil equilibri de forces, als peus de la UE i esquivant les imposicions impopulars per no perdre vots (tot i la 13a retallada de pensions de fa dos dies). Després d’un bipartidisme de 40 anys, els grecs van fer el pas de provar nous partits i n’han sortit escaldats. Ara la dreta aprofita el caos; demagògia per bandera i creixen com a alternativa. Fa uns dies un membre d’Alba Daurada va agredir una dona del partit comunista en ple ple, televisat en directe. Sembla que, lluny de desemascarar-los, el gest els va donar encara més crèdit. Em deia que cada dia la tele empeny els grecs cap a l’odi pels refugiats: els mostren les manifestacions i els distubis a les illes, on la situació cada dia és més insostenible. I la cançoneta d’‘ens pendran la feina’ (com si n’hi hagués, a Grècia… i amb el que costa que una persona migrada de pell moreneta amb asil aprengui grec i pugui començar a buscar alguna cosa).
(noti’s la diversitat de gènere en les protestes del 17/5 a Atenes contra l’austeritat imposada)
* * *
I, més endins, en el meu dia a dia, mirades concretes que et fan veure el drama en viu –mai en pròpia pell, és impossible– i que són com verí lent però present, que et penetra, i t’enrabia i et fa plorar i et desequilibra fins al punt que hi ha dies d’eufòria injustificada i de desconsol que et supera.
Com per exemple… Quan la vida d’una nena no val res. Quan el sistema prefereix fer-la desaparèixer perquè és més econòmic. Quan les negligències europees provoquen morts innocents. Són frases que s’han escrit fins a gastar les tecles, però que no per això deixen de ser certes ni d’estar escrites amb sang. Perquè quan ho veus al teu voltant, quan els pots posar nom i cara i un plor a mitjanit que t’ha fet despertar en un llit d’hospital i tornar-li el biberó perquè s’adormi, mentre li deies ‘la múshkela, hónal halíb; ial·la, nàmi, nàmi habíbti’. Divendres a la nit va morir la Sara, d’un any i mig, mentre esperava –amb el seu pare i tres germans– anar cap a Alemanya per reunir-se amb la seva mare i un altre germà. Allà li havien de fer un transplantament de cor. Tenia una malformació congènita que només és pot operar a quatre països europeus (no a Grècia). Aquesta setmana els havien acceptat la reunificació familiar, després d’un any i tres mesos de ser a Grècia.
Set mesos en un camp, la resta en un hotel d’Atenes, tot i que ella s’ha passat els últims cinc mesos ingressada. Sí, hi ha molta gent i cal estudiar cas per cas, però les vulnerabilitats mèdiques de vida o mort no mereixen que el procés s’acceleri? De veritat no som capaços, com a països europeus que fem bandera de garantir els drets humans, de moure els fils adequats perquè no es perdin vides d’aquesta manera tan macabra? És culpa de la burocràcia, de mirar només números i no les persones, de la manca de coordinació? O de la falta d’humanitat que està demostrant la reacció a aquesta crisi de refugiats?
* * *
filsdelament 