Cada dia aquí és com ser-hi una setmana sencera. Escric sobre tot el que veig volent no fer-ne una realitat narrable, literada, ni abastable per la consciència “eurocentrista” o “occidentalitzant” que tinc i tenim, perquè no té res d’abastable; aquesta és una de les constatacions que repeteixo en tornar aquí. El judici, sentenciar, criticar les actituds és una línia fràgil, relliscosa i plena de filtres esbiaixats. Hi sóc per segona vegada i la reflexió no és nova, però un altre cop reprenc una mirada tan neta com sóc capaç d’emetre; perquè mai podré posar-me a la pell de qui ha viscut 5 anys de guerra, hi ha perdut familiars i amics, se n’ha passat mig creuant fronteres a través de màfies, amb la família a l’esquena i pagant tot el que tenien, i ara viu en un camp de pedres sense veure-hi el final. L’estat mental d’aquesta gent és inconcebible per mi, que sempre he viscut bé, amb problemes d’estar per casa –els meus problemes, i sentits fins al moll de l’os, però reversibles, superables; enriquidors, fins i tot–. No he vist cossos desmembrats pels carrers, no he deixat mitja família enmig d’una guerra, no tinc ningú empresonat per un règim de qui no sé res des de fa mesos, no m’he sentit mai estancada per la força en un present mort i amb un futur negat. Som incapaços d’imaginar com pot arribar a cansar aquesta motxila i la situació dramàtica d’aquesta gent és desbordant.

pluja

Això és una part del que em ronda pel cap ara que m’he passat dos dies visitant els ingressats als hospitals i passant estones amb ells (sobretot amb dones). El projecte és social, no tenim coneixements mèdics ni l’Irene ni jo, i consisteix a portar-los roba neta, higiene i menjar però alhora a tenir-nos a prop, saber com estan, tranquil·litzar-los, trencar la rutina hospitalària, compartir estones amb els casos més vulnerables –els de llarga durada, els nens, els que estan sols– i també a fer d’intèrprets amb els metges perquè s’entenguin. Molts d’ells quasi mai han estat en un hospital –als seus països hi anaven per coses greus, només, ni tan sols pels parts–, i tenen un sentiment de mal rotllo i mala energia quan hi van. Per això és difícil que un altre refugiat faci voluntàriament traduccions allà, tot i que n’hi ha. Per això estan fastiguejats, no mengen gaire i pregunten cada dia quan tindran l’alta. Hi ha qui s’ho pren amb més calma, però sobretot les dones se senten molt soles, espantades i tristes, pel contrast amb la vida habitual –sempre en família, amb les veïnes o les germanes, els fills; la tribu, molt més present que la nostra–. A més, és una sanitat diferent, a l’europea (tot i que és molt optimista, tractant-se de Grècia…), i la poca intimitat que hi ha se’ls fa molt estranya. No estan gens acostumades a ensenyar el cos a ningú.

 

L’altre núvol és la zoologia dels voluntaris. L’encaix entre exèrcit, MSF, Metges del Món, ACNHUR i les tres Ongs que treballen al camp sempre és difícil, però ara s’hi suma que a l’estiu hi ha voluntaris de curta durada que semblen més preocupats d’endur-se la foto solidària que d’entendre on fan falta mans, realment. Els egos xoquen, els més vàlids es van carregant de feina, responsabilitats, tensió i incompetències dels altres, i el dia a dia està ple d’imprevistos que s’han de resoldre. Hi ha el repartiment de roba, menjar pels nens i necessitats de les jaimes; el seguiment mèdic dels crònics i de les urgències coordinat entre les ONGs; la fisioteràpia dels ferits de guerra; les activitats d’escola, tallers i les que són puntuals i demanen molta gent (com la fumigació de les haimes pels mosquits que s’està fent ara); la gestió i el manteniment diari del magatzem de donacions, on uns quants s’hi passen el dia sencer, les reunions de coordinació amb els representants dels refugiats, etc. Te n’adones que cadascú té una gestió diferent del que veu, entén i fa, i el dia a dia és molt complicat encara que sembli mentida: som voluntaris, ens marquem nosaltres els horaris i l’exigència, dubtem constantment, la caguem, tenim dies de merda perquè s’acumulen problemes de gestió o hem vist casos que ens han impactat, tenim les emocions a flor de pell encara que no en siguem conscients i això fa que les reaccions a vegades es magnifiquin o no s’entenguin. Cadascú ho porta com pot i com sap.

mani

Si nosaltres tenim problemes grans de coordinació i entesa, passa el mateix entre i amb els refugiats (curds, sirians, afganesos i iasidís), que són els primers de proposar, ajudar, prendre consciència de moltes de les necessitats però alhora hi ha qui passa, qui ho faria diferent, qui està fart de tot, qui no s’entén amb els veïns. Hi ha gent de totes les classes socials i d’escolarització molt diversa, de zones urbanes i rurals, de comunitats molt diferents. Si agafem una població catalana de 600 persones segur que hi ha les mateixes discrepàncies entre la gent. Som així, les persones, necessitem amb qui reconèixe’ns i de qui diferenciar-nos, ens allunyem dels diferents i busquem els qui se’ns assemblen més.

 

El que comparteixen més és l’agraïment cap a tota la nostra feina. És constant i, també, magnificat: ells encara més tenen a flor de pell sentiments i emocions. I és el que comensa i de llarg les hores interminables de sala d’espera, les urgències que ens fan quedar fins la matinada, el descontrol de la sanitat grega, els horaris impossibles d’alguns dies, la impotència de veure com la pluja torrencial inunda les tendes… La fortalesa que s’obliguen a tenir per aguantar en aquesta situació és el motiu principal de ser aquí i deixar-hi totes les hores que calgui. Perquè jo me’n torno a cada cada dia i tornaré a Barcelona quan se m’acabin les vacances. Perquè jo tinc un DNI que m’assegura el futur. Perquè no fent res em converteixo en còmplice de qui permet que la situació no canviï.

kawa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s