(escrit per explicar la nostra experiència als Castellers de Sants i a la Colla Jove de Tarragona, que van donar diners per a la 1a estada a Katsikas. Clara, Adrià i servidora. Del 23 de juny a l’1 de juliol de 2016)
*
La nostra experiència al camp de Katsikas és tan difícil d’explicar, possiblement, com intentar fer entendre què se sent descarregant un gamma extra a algú que mai ha fet castells. Em sembla just, però, provar de fer-ho, per tot el suport econòmic que vau donar a la gent refugiada a través nostre.
Vam arribar al poble de Katsikas el 24 de juny al matí. Després de recuperar la son, els voluntaris de la casa on vam estar-nos ens van convidar a dinar: una taula de 10 persones, totes devorant els espaguetis i amb la norma de no parlar del camp fora d’horari. Després n’entendríem el perquè, però en aquell moment les preguntes ens bullien a la boca.
Amb el cotxe llogat, vam recórrer els dos km que separen el poble del camp. Després d’uns metres per un camí secundari, la visió d’un antic angar militar reconvertit en magatzem, dels barracons de l’exèrcit grec i de les haimes més properes ens van semblar d’una realitat aliena a Europa: militars? un descampat al sol sense cap protecció? tendes fent de casa? Això aquí no passa, ja ho tenim superat; nosaltres som civilitzats… Només baixar del cotxe, els nens que jugaven a la font ens van rebre amb el típic ‘my friend!’ que deia el documental, fins i tot algun se’ns abraçava a les cames i ens somreia perquè hi intercanviéssim unes paraules. Una alegria que impactava als nostres estómacs encongits per la realitat que estàvem a punt de tocar amb els dits.
La primera tasca a fer va ser el repartiment del baby food –un preparat de plàtan amb cereals per als més petits–. Vam sortir amb un caixa de 25 gots i una llista amb els números de cada haima (sector A, haima 1: 1 nen 3 anys; 2 nenes, 4 i 5 anys; sector A, haima 2…). Parlar àrab va ser una porta oberta des del primer moment:
مساء الخير, نأتي أطعمة الأطفال (Bona tarda, portem el baby food) –
تحكي العربية؟؟ (?Parles àrab) –
نعم, العربية الفصحى (Sí, àrab estàndard) –
اه! وأين درستها؟ (?Oh! I on l’has après) –
في برشلونة، في مدرسة الرسمية للغات(A Barcelona, a l’EOI) –
I un somriure mutu, d’iguals. Aquest seria el meu discurs predominant al llarg dels 8 dies, fins i tot l’Adrià i la Clara se’l van aprendre. Passejar entre les haimes fent el repartiment ens va donar la panoràmica d’on érem: un camp on s’estan (havia escrit acull, però seria irònic) 900 persones, de les quals 300 són nens; 200 haimes que s’alineen en passadissos i es divideixen en 4 sectors i per comunitats: una majoria de sirians –quasi tots musulmans–, un bon nombre de kurds de diversos països, una minoria de 230 iasidís, de l’Iraq, i 4 famílies perses, d’Afganistan.
A les haimes hi tenen els llits i un espai amb coixins per seure-hi; molts s’han fet un avancer exterior on s’alliberen de la xafogor interior (la temperatura diürna supera els 35ºC). Són les 7, d’aquí dues hores es trenca el Ramadà i algunes dones cuinen: unes tenen fogonets de gas, d’altres han desballestat una cadira metàl·lica vella i hi posen fusta encesa a sota, n’hi ha que fan foc en un cubell. Molts d’altres ja no tenen diners per comprar menjar (o els guarden pel camí que encara no se sap quan i on acabarà) i esperen pacientment el repartiment diari.
Acabem la ronda i tornem al magatzem. Un cop allà, és a punt de començar el repartiment de menjar i les nenes fan cua amb escàndol, tenen les caixes apilades en fila al costat de la filera dels homes. El Lluís (que tothom anomena patato) és un solsoní que lidera el repartiment sense perdre mai el sentit de l’humor. A dins, 5 persones a cada banda d’una taula llarga tenen assignada la seva tasca i comencen quan els de la porta els diuen el nombre de racions a servir en funció de les targetes que cada haima té assignades: omplir gots d’amanida, comptar melmelades, triar pans, posar ous en bosses. La cosa s’allarga més d’una hora. Abans, l’exèrcit també ha fet el seu, amb un menjar mal cuinat i que moltes famílies no volen perquè sembla per a animals. Uns que es preocupen més de mantenir els diners que vénen d’Europa que de donar-los una vida útil.
Tornem al poble un cop acabat el repartiment, quan les famílies del camp són totes a les haimes per fer el primer àpat un dia més. El punt de trobada és el bar de Maria, una dona grega que ha après a servir tapes gràcies a la presència massiva de voluntaris espanyols i catalans. A més, italians, un alemany, suïssos, una belga: el grup és divers i les ganes de desconnectar de l’activitat de tot el dia es noten en les converses. Tornem a casa amb mal de cap i un cansament descomunal –només amb una tarda ja hem tingut temps de deshidratar-nos i insolar-nos per la falta de costum–.
L’endemà ens llevem amb el cap posat el meeting matinal, on s’assignen les tasques del dia a qui no en té: vigilar la porta del magatzem, servir el menjar, ordenar la roba de donacions, fer la canalització de l’aigua. Els 7 dies d’estada al camp els dediquem principalment a aquestes feines: som voluntaris de curta durada i seria contraproduent involucrar-nos en projectes llargs. Les mans són útils a tot arreu i hem vingut a posar-les on faci falta. En el meu cas, la sort de saber àrab em va portar a treballar als hospitals, fent l’acompanyament de les persones que hi ingressaven i dels familiars que els visitaven. Problemes com una pedra al ronyó, un part, una desnutrició o un atac de cor amb necessitat d’intervenció poden tornar-se una angoixa si els vius sense entendre què et diuen els metges, sense que els puguis dir què et passa, què no entens, qui t’agradaria que et vingués a veure, quan sortiràs, sense saber si tot va bé.
El pas dels dies ens va portar a conèixer moltes vides que fugen de la por dels assalts d’EI, que han viscut el terror de nits de bombardejos a la cuina de casa, esperant si el sostre els caurà al sobre; gent que intenta deixar enrere el trauma de veure casa seva feta miques. Quan pots parlar en la seva llengua amb tots ells, et miren als ulls i mentre parlen hi veus l’empremta inesborrable d’haver vist morir un amic, la buidor insondable d’haver perdut un fill a la guerra, l’estrip d’haver estat un any a la presó per escriure contra el règim.
Tornem amb les maletes buides de les 50 cremes solars, els 500 ventalls i els 50 llibres en àrab que vam comprar amb les vostres donacions, però plenes d’una barreja de sensacions que col·lisionen i que ens caldrà pair: una Europa estancada i que gira l’esquena al drama per una por a persones que et diuen que mai marxarien del seu país si no fos que els l’han destruït; unes mirades que neden entre la desesperació i un instint d’esperança per no fallar als fills a qui volen donar un futur; una vivacitat esclatant dels nens, contents amb cada gest d’afecte; unes vivències que ens congelen i que som incapaços de sentir a flor de pell; un conjunt de gent que cada dia rema per donar un petit sentit a la vida al camp, que es baralla amb l’exèrcit i les grans ONGs perquè destinin més recursos a canviar el que és a les seves mans; i un sentiment d’impotència, de ser un granet de sorra enmig dels 5 milions de refugiats atrapats a les fronteres europees, que es fusiona amb la satisfacció per tot allò minúscul que hem fet i tot allò immens que hem rebut a canvi.
filsdelament 